Des del punt de vista etimològic, el concepte alemany “denkmal”(monument) fa referència literalment a la funció primordial i específica d’un monument: el fet de ser una marca en l’espai públic que convidi a pensar (denken) i que proporciona referències que ens permetin reconstruir el camí de la història.
Els monuments diuen molt més de nosaltres que de la història. A partir d’aquesta certesa, alguns artistes han optat per inventar, proposar i realitzar “antimonuments” o monuments negatius com un nou i radical art de la memòria. Crea una poètica que s’instaura com una oposició mediatitzada i sistemàtica a tota forma d’autoritarisme i a la instrumentalització de la memòria amb finalitats polítiques immediates. Cosa difícil tractant-se d’intervencions en l’espai públic.
Aquests artistes són els que han volgut representar el que va significar la Segona Guerra Mundial per a tots aquells que hi van sortir perjudicats: les víctimes de l’holocaust.
Entre els artistes hi trobem Gunter Demnig, Micha Ullman, Horst Hoheisel, Renata Stih i Frieder Schnock i per últim, Christian Boltanski.
"Un hombre sólo se olvida cuando se olvida su nombre”Aquestes són paraules del primer artista que he anomenat, Gunter Demnig(Berlín, 1947), segur que aquestes paraules ens ajudaran a entendre molt millor el significat de la seva obra.
El que fa Gunter és partir del concepte de stolpersteine (obstacle en el camí, que fa caure).
Per a aconseguir-ho la seva obra consisteix en crear un cub de formigó de
El cub es col·loca a la acera o al carrer, davant de la porta de l'últim domicili de la víctima. Cada cub costa 95€.
El següent artista és potser el més conegut per la població, es tracta de Micha Ullman(Tel Aviv, 1939) doncs la seva obra es troba en una de les places més visitades de Berlín. Ell cita "Creo lugares que están vacios y que permiten el reencuentro con uno mismo. Nos obligan a recordar", doncs, es dedica a crear espais buits, en aquest cas una biblioteca amb capacitat per a 20.000 volums de llibres, els que van ser cremats el 10 de maig de 1933. Es tractava de llibres sel.leccionats pels nazis pels seus “continguts antialemans” aquests van ser tirats al foc a una immensa foguera en la què es van consumir, a més a més, innumerables escrits d’autors jueus, obres de Marcel Proust, H. G. Wells, Jack London, Thomas Mann.
Sigmund Freud va comentar ironicament que en realitat aquest fenomen era un avanç en la història humana. “En la Edad Media, ellos me habrían quemado”, d’altra banda el poeta jueu Heinrich Heine digué “Ahí donde queman libros, acaban quemando hombres”.
Doncs bé, Micha Ullman va crear la “biblioteca” subterrània en la plaça berlinesa August-Bebel-Platz, ell construeix les seves escultures sobre la terra i cava les seves obres sota el terra.
"Las grandes obras pensadas como conmemoración destruyen el recuerdo de las víctimas en vez de conservarlo.“
Utilitza el concepte de denkezeichen (marques de la memoria) per identificar els seus projectes.
El primer projecte el dugué a terme en la seva pròpia ciutat, Kassel.
Tot començà amb la donació d’una font a la ciutat de Kassel per Sigmund Aschrott el 1908, es tractava d’un pinacle neogòtic de 12m d’alçada. Ràpidament aquesta es va convertir en un referent i un orgull pels habitants de la ciutat. Però el 9 d’abril de 1939 va ser destruïda per activistes neonazis.
Entre 1941 i 1942, més de tres mil homes, dones i nens de la ciutat van ser enviats a camps d’extermini. Un cop acabada la guerra, el lloc que abans era ocupat per la font ara era substituït per gespa i flors, i més tard s’aixecà allà una altra font, doncs ja ningú volia recordar la de Aschrott ni la tragèdia que la seva destrucció simbolitzava, però el 1986, l’alcalde de Kassel plantejà un concurs per a construir una nova font a la plaça semblant a l'anterior, la qual significaria una mena de reconciliació entre víctimes i victimaris.
Hoheisel li envià una carta discutint el projecte, acompanyada del dibuix d’una altra proposta. El que ell proposava no era una nova forma, sinó simplement construir la mateixa font d’Aschrott però en negatiu, enterrant-la sota terra com una ferida oberta, amb els seus 12m de profunditat.
"La forma que los alemanes destruyeron entre 1933 y 1945 no puede ser recuperada ya, ni mental ni físicamente .La destrucción de la forma de piedra fue seguida por la destrucción de la forma humana. La única manera que encuentro de hacer esta pérdida visible es a través de un espacio perceptiblemente vacío, que represente el espacio que una vez estuvo ocupado. En vez de seguir buscando continuamente una nueva explicación o interpretación de lo que se perdió, prefiero enfrentar la pérdida como una forma desaparecida. Una escucha reflexiva al interior del vacío, del negativo de una forma irrecuperable, donde la memoria de lo que se ha perdido resuena."
El 1995, junt amb Andeas Knitz van realitzar el “Memorial del memorial” per la celebració de l’alliberament dels presoners de Buchenwald. Recuperaren la memoria a partir d’antigues fotografies d’un obelisc de fusta que uns dies després de ser alliberats, els supervivents van col·locar en el lloc més sinestra del camp a la memòria dels morts allà.
Hoheisel i Knitz senyalaren el lloc d’on havia estat aquell obelisc i van col·locar a l’entrada del camp una placa d’acer inoxidable amb el dibuix d’aquell obelisc i la paraula “humà” repetida en totes les llengües de les nacionalitats de les víctimes. Aquesta placa es manté constantment, dia i nit, hivern i estiu, a 37º: la temperatura del cos humà.
"Es una señal muy sensible, la gente se arrodilla y la toca para sentir el calor. En los días fríos el aire vibra sólo en ese punto del lugar vacío. A veces se puede transformar el calor técnico en calor humano."
El 1997 Horst Heisel podriem dir que va dur a terme el seu projecte més radical.
S’inicià un concurs per decidir què fer amb els edificis i barraques que havien estat de la Gestapo a Weimar. Ell va proposar, de manera contundent: demolir-los, i evidentment ho dugué a terme.
"Creo que fue posible porque las barracas eran horrorosas, —reflexiona— cuando propuse en el concurso para el Memorial a las víctimas del nazismo en Berlín demoler la Puerta de Brandeburgo me dejaron fuera de concurso. Claro que era una propuesta muy fuerte, era hacer una pregunta difícil: ¿qué estarían dispuests los alemanes a dar por la memoria del Holocausto? ¿Su propia memoria?"
També va dur a terme un projecte que consistia en la projecció de la porta del camp de concentració d’Auschwitz, durant una nit sencera, sobre la porta de Brandeburg, a Berlín.
"Los monumentos están vivos mientras se discute sobre ellos. Una vez instalados, esas moles de mármol, bronce o concreto, por más grandes que sean se vuelven invisibles, se olvidan. Vuelven a estar vivos cuando se empieza a pensar en su demolición."
Així és com diu que dona el sentit a les seves obres, per mitjà d’actes radicals que impressionin a l’observador i que el facin inspeccionar i aprofundir-se en tots aquests monuments, o més ben dit, “antimonuments”, que estan davant seu.
El que pretenen aquests dos artistes, Renata Stih i Frieder Schnock, és renunciar al tipus de monument clàssic i solemne i optar per una instal·lació de “disparadors de records”en els espais públics que siguin discrets però a la vegada sorprenents.
El 1993 Renata i Frieder van iniciar un projecte al barri Bávar del districte de Schöneberg a Berlín, concebut com un monument contra l’antisemitisme. Van realitzar 80 díptics de colors que es muntaven als carrers i que recordaven als cartells indicadors o publicitaris. Els pictogrames de les parts frontals dels cartells estaven relacionats amb els textos inscrits en la part posterior. El contingut d’aquests textos estava agafada de les disposicions i les lleis nacionalsocialistes. Ho van anomenar “Bus Stop – The Non-Monument”.
“Aryan and non-aryan children are not allowed to play together”
“On the Bavarian Place, jews may sit only on yellow park benches”
“Bath and swimming pools in Berlin are closed to jews”
“Telephone lines to jewish households will be cut off”
I l’últim artista a anomenar de la saga dels antimonumentalistes és Christian Boltanski (París, 1944).
“Se dice siempre que uno muere dos veces: una primera vez, y una segunda cuando alguien encuentra una fotografía tuya y ya no sabe quién eres.”
La seva obra la componen robes utilitzades de gent no present, caixes de llauna a mode de reliquiaris sagrats, fotografies borroses de víctimes dels nazis i teatres d’ombres de figures fantasmagòriques. Aquesta iconografia constant que prové d’allò autobiogràfic, la religió acompanyada de la idea de fragilitat, la cosa que no és material, temes clarament identificables com la infantesa, la mort, la guerra, els desapareguts, la cotidianitat, el món de la imatge i la fotografia, la pèrdua d’identitat...
El passat, és presentat per ell d’una manera misteriosa i fosca que la converteix en un signe de la mort, són representacions de la mort però també records de la vida.
Christian Boltanski en una entrevista va declarar:
“Pienso que una de las razones por las cuales utilizo la luz es porque ésta es una imagen de la vida y puede extinguirse a cada instante. La vida es muy frágil, es como una vela, es nada; tú tienes algo que es la vida y esa cosa puede en cualquier momento desaparecer, constantemente.”
I segueix...
“Entonces en mi trabajo hay una idea del monumento, pero de un monumento muy frágil. Los monumentos que hago no son de mármol, no son de metal, es nada, es muy frágil, entonces siempre hay esa contradicción entre el deseo de hacer monumentos, de preservar, y al mismo tiempo, hago todo esto con recursos en extremo débiles, y hay una especie de paradoja. La utilización de la sombra, naturalmente, está ligada a la idea de la muerte.”
Fa referéncia al comportament de la religió jueva com a reflex en les seves obres;
“Esto siempre se encuentra en las historias tradicionales: la contradicción, y también el hecho de que tú eres pretencioso y al mismo tiempo no eres casi nada. Esto es lo que caracteriza a los judíos: ellos son a la vez Hijos de Dios y elegidos de Dios - si eres judío, eres elegido de Dios - y eres el último de los hombres.
Entonces en mi trabajo con los grandes monumentos, al mismo tiempo hay cosas muy, muy importantes y hay cosas de burla.”
M’agradaria aportar una petita conclusió a tot aquest recull d’artistes antimonumentals.
Trobo que tots ells tenen en comú l’arrossegament d’una angúnia. Pretenen arribar molt lluny a l’hora de crear les seves obres, de voler transmetre moltes coses passades, de despertar els sentiments més profunds, d’arribar a les persones més pròximes i a l’hora a les més llunyanes de les víctimes de l’holocaust. Pretenen solucionar preguntes com les que es planteja Horst Hoheisel: “¿Qué va a ocurrir?, ¿Qué va a ocurrir cuando mueran el último sobreviviente y el último victimario del Holocausto?”
I suposo que és per la por d’aquesta resposta que tots ells fan les obres que fan, intentant provocar d’alguna manera a l’espectador per tal que arribi a sentir o almenys a conèixer allò que un dia van viure un sector de la població mundial.
No hay comentarios:
Publicar un comentario