Si busquem el mot “vídeo musical” a coneguda Wikipedia ens trobem amb la següent definició:
“Clip de vídeo o videoclip és un curtmetratge realitzat principalment per la seva difusió en vídeo i televisió, que ofereix una representació visual d’una cançó. Els vídeos musicals se solen realitzar amb multitud d’efectes visuals i electrònics. Són produccions molt vives que tenen per objectiu cridar l’atenció del teleespectador”.
Al llegir això no et pots quedar sinó estupefacte. Difusió en vídeo i televisió? Multitud d’efectes visuals i electrònics? Tan desfasats ens hem quedat? Si aquest és el concepte que els usuaris del món virtual tenen, què deu dir als diccionaris de la RAE? Podríem haver arribat a estar d’acord amb la definició al voltant dels anys 80, quan el format de MTV (Music Television) es va crear per promocionar la venta de gravacions musicals. Potser els artistes més comercials i coneguts mundialment utilitzen certs ítems dels inicis, però en els videoclips que em vull centrar són en aquells que s’escapen.
Sabem que avui dia aquesta definició no és la correcte, que els clips musicals corren més per la web que pas són reproduïts per televisió. És, evidentment, una nova forma de donar-se a conèixer, però trancant tota una sèrie de paràmetres establerts en la creació d’aquest document. Parlaré de varis videoclips d’artistes catalans que crec dignes de menció, que per una raó o altre han decidit mostrar-se d’una manera no tan convencional, transgredint amb lo creat, mirant d’establir la nova estètica del videoclip a la xarxa.
1/VIDEOCLIPS SENSE ESCENOGRAFIA
Els primers dos videoclips que vull mostrar no són imatges gravades especialment per a fer el clip, són arxius trobats de temàtiques vàries que els autors han cregut convenient de creuar amb la cançó.
Josep Pedals s’apropia sobretot de vídeos “casesros”, que remesclats passen a ser la part visual del seu videoclip. Com més endavant veurem en altres exemples, s’aprofita de les imatges trobades per a seguir el fil narratiu de la lletra, tot creant gags divertits però no estridents.
JOSEP PEDRALS I ELS NENS EUFÒRICS: LLENYA D’ALZINA
Quimi Portet, d’univers líric propi, diferent, surrealista i lluminós porta a l’extrem l’apropiació de documents per a representar una de les seves cançons, des d’un punt de vista humorístic i alegre, que sense ser el mateix a vegades és igual. L’única part retocada de les imatges (és a dir, creada per l’autor) és el fet d’introduir la seva cara damunt dels cossos que van apareixent en pantalla.
QUIMI PORTET: HOMES I DONES DEL CAP DRET
Els següents clips musicals no tenen una escenografia prèviament definida, sinó que és bastant espontània. És clar que els regeixen uns paràmetres generals, però no hi ha un guió establert de què ha de passar en cada moment.
En el primer videoclip, veiem un muntatge senzill, sense masses complicacions tècniques però que al mateix moment ens crida l’atenció des d’un principi. No és necessària una gran alta definició, fet elemental per a la reproducció ràpida a la xarxa. Genera certa tensió el fet de compenetrar el canvi de fons amb la música, cosa que provoca que l’espectador se senti identificat amb allò que veu.
Arribats a aquest punt, la identificació de la cançó que sona amb el que es veu en pantalla pot arribar a ser fins i tot recargolat. D’aquesta manera, el següent arxiu vindria a ser una interpretació lliure de l’autor a allò que han creat a partir de l’espontaneïtat.
2/VIDEOCLIPS AMB ESCENOGRAFIA
Tot i que els següents clips no destaquen per a tenir una escenografia especialment treballada ja hi ha algú que ha pensat en el que s’havia de fer en cada moment.
El clip en sí consisteix en una càmera fixa amb el cantautor a davant, movent-se mínimament per mostrar-nos objectes relacionats amb el fil argumental de la cançó; de poca escenografia i postproducció. Res de muntatges rocambolescs, tot i així, l’acceptació per part del públic és més que suficient si mirem el nombre d’usuaris que han arribat a mirar el vídeo.
ALBERT PLA: EL LADO MÁS BESTIA DE LA VIDA
Similar al de una càmera de vigilància (pels angles en què es veu el següent videoclip) són les que ha pres Marc Parrot per narrar la seva cançó Super Heroi, en què es veuen diferents plans d’un personatge al llarg de la seva vida des d’un punt de vista molt casolà. Tot i això, ja ens comencem a allunyar dels orígens, ja que tot i simular ser “found footage” és evident que ha estat pensat en tot moment des d’on s’havia de gravar, com,...
Finalment, trobem els dos últims videoclips, que són els més elaborats parlant tan de la producció com de la postproducció, però tot i això s’utilitzen bàsicament mecanismes senzills. Aquí volia marcar més el fet d’un surrealisme en el clip arribat a l’extrem, que si bé els anteriors podien denotar-ho una mica, aquests crec que són els que millor ho narren.
Amb estètica a lo DEVO, Antònia Font agafa conceptes del tot estrafolaris i diversos per a posar imatges a cançons de lletres estranyes. Ciència ficció, tecnologia barata i humor qualifiquen aquest videoclip que ratlla punts surrealistes.
Seguint amb un surrealisme fragmentat, Joan Miquel Oliver ens aporta fragments per a realitzar un vídeo collage.
JOAN MIQUEL OLIVER: FINAL FELIÇ
3/ALTRES TROBALLES
Finalment, vull demostrar que tot això creat, tot i ser adequat per a la societat d’avui en dia no és nou. Al 1979 Carles Santos crea el clip de la cançó LA-RE-MI-LA (que ja ens crida l’atenció la música en sí) a partir de muntatges extremadament senzills que ens recorda a molts dels vídeos vistos prèviament.
CARLES SANTOS: LA-RE-MI-LA (1979)
http://www.youtube.com/user/CarlesSantos#p/u/18/ut3E54jWjtA
No hay comentarios:
Publicar un comentario